L'herència mediambiental de Flix

Foto: elnacional.cat

Això és un resum del meu treball de recerca que podeu trobar sencer fent clic aquí.

Des de ben petita, quan anava amb el meu iaio al cotxe, preguntava què passaria si algun dia no sortís fum de la fàbrica. Actualment el fum que surt és ben poc i això és sinònim que la fàbrica està tancant.

La fàbrica (com li diem a Flix), va ser construïda l’any 1897 per tècnics alemanys amb el nom de Societat electroquímica de Flix (SEQF). A principis del segle XX la majoria de la població flixanca vivia de l’agricultura i l’aparició de l’electroquímica va fer que molta gent deixés el camp per anar a treballar-hi ja que oferia una major estabilitat salarial. La producció no va començar fins a l’any 1899, els resultats obtinguts no van ser satisfactoris i un gran nombre de bidons de clorur de calci (CaCl₂) van ser abocats a la llera del riu “per a reforçar els marges”. L’any 1900 es posa en funcionament la primera planta d’electròlisi, les millores tecnològiques van seguir avançant, i l’any 1926 es va inaugurar la planta de tricloroetilè, més conegut amb el nom de “tri”. L’arribada de la Guerra Civil va fer que la fàbrica fos un punt estratègic per demolir, i així va ser. Un cop acabada la guerra, i després d’un llarg període de negociació, es va decidir reconstruir-la a Flix enlloc de traslladar-la a la vora de Barcelona.

L’any 1947 es van posar en funcionament diverses plantes més: amoníac, clorur amònic, clorobenzè i tetraclorur de carboni. Dos anys després es va engegar la segona planta d’electròlisi, la primera de tot l’Estat a fer servir càtodes de mercuri i ànodes de grafit que pretenia obtenir clor a partir de sal comuna. L’any 1954 es va afegir una planta de hipoclorit sòdic (lleixiu) i 4 anys més tard es van començar a fabricar bifenils policlorats (PCB). Sis anys més tard es va començar amb la producció de dicloro-difeni-tricloretà, més conegut amb el nom de DDT, a la fabricació del qual l’acompanyava l’hexaclorohexà entre altres. L’any 1961 es va inaugurar la tercera planta d’electròlisi amb cel·les de mercuri per a la producció de clor i sosa càustica, i una de clor líquid.  Dos anys més tard es va posar en funcionament la segona planta de “tri” i l’any 1965, la de clorur amònic i la d’àcid clorhídric. L’any 1971 va començar a funcionar una planta pilot on es feien assajos per obtenir tricloroetilè a partir d’etilè i clor per via de dicloroetans que es va clausurar l’any 1976. El tancament de plantes va començar l’any 1971 amb la de DDT, seguida per la planta de clorobenzè, la de difenils i les plantes d’amoníac.

El procés més important a Flix va ser l’electròlisi: la separació dels elements que formen un compost aplicant-los electricitat.

La primera que va ser implantada va ser l’electròlisi de diafragma. Tenia el càtode de ferro, acer o aliatges de titani i l’ànode de grafit o aliatges de titani tot i que la dominant a la fàbrica va ser l’electròlisi de mercuri, la qual feia servir un càtode recobert amb mercuri i un ànode que fins als anys seixanta va ser de grafit. L’alimentació era continua i es feia en circuit tancat. A conseqüència d’això, la solució salina sortia empobrida i es tornava a saturar. Es purificava tornant-la a passar pels banys electrolítics.

Els problemes de l’electròlisi no es van fer esperar, l’olor a clor era constant a la població, les cel·les de diafragma produïen iodes molt rics en hidrocarburs aromàtic policíclics i, quan interaccionaven amb el clor, produïen dioxines i furans que quedaven immobilitzats  al terra. L’any 1926 per cada tona de clor produïda, s’originaven entre 90 i 200g d’asbest i gairebé una tona d’aminat anual. Als anys 40, es van utilitzar les cel·les de mercuri que desprenien partícules de metall i es barrejaven amb les aigües residuals, els iodes i amb els residus sòlids. Totes aquestes partícules eren abocades al riu la qual cosa provocava la transformació del mercuri a metilmercuri, la seva forma més tòxica.

La població va ser una víctima important de la contaminació que produïa la fàbrica. Es van detectar nivells de mercuri un 14% superiors a la mitjana comarcal, també valors de HCB 100 vegades superiors i de molts altres productes 30 vegades. L’HCB era especialment preocupant ja que té capacitat de bioacumulació, i en conseqüència de produir alteracions a l’organisme. Els més afectats sempre acabaven sent els nens, els infants suportaven un fenomen de transferència dels agents contaminants a través del cordó umbilical, de la placenta i de la lactància materna. La concentració de compostos en les progenitores era inversament proporcional al número de fills. En el cas dels compostos organoclorats, el doctor Jordi Sunyer, juntament amb el doctor Joan Grimalt, van dur a terme els estudis INMA (infants i medi ambient) per tal d’estudiar l’impacte dels compostos organoclorats a Flix. En aquest estudi van participar tots els nounats de Flix a l’Hospital de Móra d’Ebre entre el març de 1997 i el desembre de 1999. Aquests estudis es van dur a terme en 4 fases. La primera fase era al moment del naixement, extreure sèrum del cordó umbilical del nen i extreure sèrum calostre de les mares. La segona etapa es va fer als 14 mesos i es va comprovar el nivell de desenvolupament neurològic de l’infant i també es van obtenir mostres de sang. Als 4 anys es va dur a terme la 3a fase de l’estudi, que va consistir a realitzar diferents activitats amb una professional per veure el nivell de desenvolupament cognitiu, es van extreure mostres de sang i es va tallar una metxa de cabell per comprovar els nivells de mercuri. La 4a fase de l’estudi es va dur a terme als 14 anys, es va extreure sang, es va tallar una metxa de cabell i es van realitzar diferents activitats per veure el nivell de capacitat cognitiva.

L’estudi mostra com els nivells de contaminants van augmentar des del moment del naixement fins als 4 anys i que 10 anys més tard aquests nivells d’organoclorats havien baixat dràsticament.

Els incompliments legals no sol van perdurar durant els vessaments i l’enterrament de bidons amb residus altament contaminants. També van haver-hi incompliments a l’hora de la utilització dels fons econòmics europeus per netejar el tram del riu afectat. AQUAMED va malversar fons destinats a la neteja del riu a Flix, Pablo Martín Mira manifestà que per abaratir costos, es podria abocar àcid clorhídric per regular el pH, tècnics de l’empresa asseguren que volien ser acomiadats ja que sinó els haurien detingut.

El tema de la contaminació del riu al seu pas per Flix, i l’alarma del tancament de la planta, van originar un gran escàndol social a la població per això va ser interessant poder fer enquestes a la gent tant de Flix com d’altres llocs. El que es veu clarament a la població és una manca d’informació tant sobre la neteja com sobre la perillositat dels residus. També la gent creu que les coses no s’han fet correctament tot i que el percentatge de desconeixement és elevat. No saber què passa, és un greu problema ja que pot causar alarmes socials massa grans o massa petites per la qual cosa, no és bo per a la població ni per a la imatge que aquesta dona a la resta del territori. També cal destacar que molta gent de Flix considera més important que la fàbrica segueixi funcionant que el medi ambient, això és a causa que moltes famílies i comerços viuen de la fàbrica.

També comparar les opinions de Jordi Sunyer i Joan Grimalt amb les de David Blanca (imputat per malversació de fons) i amb la de la senyora Chantal Coll, va ser un fet clau per poder veure com els científics estaven més interessats a assumir el problema i buscar una solució i l’empresa no volia acceptar el problema. David Blanca no em va poder proporcionar informació ja que estava sota secret de sumari per la investigació.

L’opinió popular va ser important a l’hora de fer una simulació del tractament de residus al laboratori. La majoria de la població creia que fent un sarcòfag el problema s’arreglaria i de fet al laboratori els resultats més òptims els vaig obtenir tractant els residus de forma que quedessin inertitzats. Però això al riu no es pot fer ja que si ho fem estem obstruint el pas de l’aigua en un 60% i per tant afectem tot l’ecosistema aquàtic posterior a Flix. Tampoc es podia fer ja que l’erosió del riu podria causar esquerdes al sarcòfag i produir filtracions a l’aigua. Per tant, la manera més òptima de tractar els residus va ser amb l’extracció.

Com a conclusions al treball, vaig poder veure que cal reaccionar per reindustrialitzar la població i per netejar tant el riu com els sols ja que són una bomba de rellotgeria. També calia mirar cap al futur quan es va avisar del tancament de la planta ja que la població de Flix sempre ha viscut de la fàbrica. Les alarmes socials que s’han creat entre la població després d’avisar del tancament de la planta, han creat una mica més de conscienciació entre els flixancos i flixanques sobre la importància de la descontaminació. Tot i així, el nivell segueix sent molt baix i caldria informar i conscienciar la població, la qual segons les enquestes també manifesta no haver rebut suficient informació. La participació de la població a determinar zones on es conegui l’abocament fora del recinte és necessària. La necessitat de dur a terme uns estudis independents, no pagats per l’empresa, és crucial per poder determinar o corroborar la veritable extensió de la contaminació

La perillositat dels residus que es troben dins del riu i als sòls, tenen una alta toxicitat i perillositat, però els més importants són els que es troben dins de la ment de la població ja que impedeixen poder avançar cap a un altre futur industrial.